Aquesta és una de les poesies catalanes del segle XIX que més m'agraden. L'he buscat per tota la xarxa, però no l'he trobat en enlloc, així que simplement he decidit penjar-ne el text i un vídeo recitat per a que tothom la pugui gaudir.
Nota: la poesia està escrita amb el català de l'època.
Lo gayato del AVI
Ja no riu com ans solía,
ja no s'alsa á trench de dia
y sovint atura'l pás,
ja aquelles cansons no canta;
l'avi ja ha fet los vuytanta
y sent com minva'l seu bráç.
Avuy, al bosch se'n entrava
y un gayato se tallava
de branca de castanyer,
sa flasó ben esmolada
ab quatre colps l'ha deixada
sense tindre un grop sancer.
Del mateix arbre que un dia,
lo seu pare ¡que al cel sía!
un bastó se'n va tallar
quan duya la testa blanca,
ell n'ha tret un'altra branca
perque puga caminar.
Ab ses mans ja l'estrenyía
y estrenyentlo s'entristía
repenjantshi fortament;
lo gayato fa tristesa,
puig vol dir que la vellesa
crida á la mort promptament.
Quan lo vell la serralada
puje ab incerta petjada,
lo gayato'l sostindrà,
y encar' que s'ha forsa minva,
'ran la esglayadora timba
ab coratge passará.
Tindrá un company de fadigues
per aná als valls y garrigues
'hont treballen los seus nets,
y seguirá les rouredes
los vinyals y les pinedes
per veure'ls novells esplets.
Y'l diumenge, aprés de Missa,
al ohirs' la xerradissa
de fadrines y minyons,
ell, ab los jayets, á plassa
recolzantshi ab gran catxaça
parlará d'uns temps més bons.
Quan los anys vinclen sa testa
y quan ja la mort feresta
li senyale lo fossá;
ab lo gayato á la vora
prop la llar revifadora
tot tremolant s'asseurá.
Y ab ell la flama apagada
voldrà encendre altra vegada
cendres mortes espargint,
y als nets contará rondalles
y corrandes y batalles,
mentre'l foch vage morint.
Y entre sos dits tremolosos
per lo trevall tots rugosos,
lo gayato empunyará
com sceptre de la vellesa,
¡que es lo de mellor noblesa
que l'home pot ostentá!
Arthur Masriera, juny de 1875
Artur Masriera i Colomer (Barcelona, 1860 - 1929) fou un escriptor i historiador català.
